D'ON VENIM
—Serà un euro amb vuitanta —diu la cambrera, tot deixant la copa sobre la taula.
És setembre, sona "Black to Black" d'Amy VVinehouse pel fil musical i a la terrassa de l'Ateneu hi regna aquella remor tranquilla. Observes, allà fora, la processó diària del trànsit pesat de la C-14. Sents, esmorteit, el clàxon insistent d'una camioneta que necessita continuar la ruta de reparto, li han mal aparcat just davant. Una senyora hi arriba corrents amb el braç aixecat mostrant la revista que s'acaba de comprar amb cara d'eés que no trobava aparcament...
Si fos dilluns, sentiries el tragí del mercat i la conversa veina sobre el preu de l'ametlla d'uns homes de Preixana que prenen un cafè, mentre les dones compren verdures en alguna parada del carrer Agoders: si fos diumenge, escoltaries aquell mormoleig despreocupat i mandrós que provoca el vermut —amb plat de fórmula per compartir— i també algun comentari del concert infantil —familiar, en diuen ara— que just hi ha hagut al teatre, si fos una tarda entre setmana, escoltaries el píiip llunyà del xiulet de l'urbano que dona pas, davant la Jijo, als nens del Jacint i del Sant Josep. Aquest emplaçament és, en efecte, un balcó privilegiat de la pulsió targarina, una talaia a peu pla que testimonia el pas del temps, de les estacions, dels ciutadans, dels nostres hàbits i de la nostra història,
Mentre penses en tot allò que pot passar en aquesta cruilla, desapareix el trànsit, s'esvaeixen les llums, l'asfalt i els formigons es converteixen en terra i la terrassa es transforma en un jardí arbrat, Mires endavant i ja no hi ha l'edifici enorme que Vicente Garcia va construir a principis dels setanta, no exempt de resistència i oposició social. L'Amy ja no sona, de fet, tot esdevé silenci. Comencen a sonar unes veus femenines, com d'assajos d'arpegis i escales, que sembla que surten d'un edifici vell de dues plantes que ha aparegut just on hi havia la cafeteria. Hi ha un parell de rètols que indiquen "Orfeó Nova Tàrrega" i, més desgastat, "Patronat Sant Jordi".
Surts cap al Pati a la recerca de complicitats però ni tan sols t'hi trobes una plaça. El Pati és un passeig de terra dividit per arbres en tres sectors, el dels rics, el de la classe mitjana i el dels pobres, i no hi ha lluminàries de cap tipus. Hi ha una bàscula que pesa un carro ple d'alfals just a l'indret del quiosc actual. Gires cua. Sota els peus el carrer és un camí de terra, pedres i clots, i abans d'entrar de nou cap al jardí de l'Ateneu, mires allà al fons, passat el Reguer. Ufà i solitari, rau l'om de la Plana, no hi ha cases ni edificis. Somrius.
Des del jardí, descobreixes que el teatre s'ha convertit en un casalot de pedra, gros i desordenat, que sembla tancat i barrat. Entre el brancam dels arbres, al fons, hi veus els horts del carrer Comabruna, preciosos i ben regats per la sèquia que hi passa. Però res més. Cap més edifici, ni tan sols les escoles, el Jacint Verdaguer.
Tornes a seure allà on eres. Són quarts de deu del vespre i s'ha fet fosc. Mentre escoltes les veus de l'Orfeó, passa vora teu un home d'aspecte jove ben vestit amb armilla, corbatí i boina, que s'esmuny cap a l'interior de l'edifici. És Samuel Perea i Reixach. Darrere seu, a pas més relaxat, el segueix Francesc Segarra Vives. Abans no toquin les deu, hauran arribat des d'indrets diversos i en harmoniosa cadència un bon grapat d'homes que, amb ànim entusiasta i inquiet, venen a constituir legalment el primer Consell Central d'una nova entitat que ja fa mesos que es gesta: l'Ateneu de Tàrrega. Som a 8 de setembre de 1919.
És setembre, sona "Black to Black" d'Amy VVinehouse pel fil musical i a la terrassa de l'Ateneu hi regna aquella remor tranquilla. Observes, allà fora, la processó diària del trànsit pesat de la C-14. Sents, esmorteit, el clàxon insistent d'una camioneta que necessita continuar la ruta de reparto, li han mal aparcat just davant. Una senyora hi arriba corrents amb el braç aixecat mostrant la revista que s'acaba de comprar amb cara d'eés que no trobava aparcament...
Si fos dilluns, sentiries el tragí del mercat i la conversa veina sobre el preu de l'ametlla d'uns homes de Preixana que prenen un cafè, mentre les dones compren verdures en alguna parada del carrer Agoders: si fos diumenge, escoltaries aquell mormoleig despreocupat i mandrós que provoca el vermut —amb plat de fórmula per compartir— i també algun comentari del concert infantil —familiar, en diuen ara— que just hi ha hagut al teatre, si fos una tarda entre setmana, escoltaries el píiip llunyà del xiulet de l'urbano que dona pas, davant la Jijo, als nens del Jacint i del Sant Josep. Aquest emplaçament és, en efecte, un balcó privilegiat de la pulsió targarina, una talaia a peu pla que testimonia el pas del temps, de les estacions, dels ciutadans, dels nostres hàbits i de la nostra història,
Mentre penses en tot allò que pot passar en aquesta cruilla, desapareix el trànsit, s'esvaeixen les llums, l'asfalt i els formigons es converteixen en terra i la terrassa es transforma en un jardí arbrat, Mires endavant i ja no hi ha l'edifici enorme que Vicente Garcia va construir a principis dels setanta, no exempt de resistència i oposició social. L'Amy ja no sona, de fet, tot esdevé silenci. Comencen a sonar unes veus femenines, com d'assajos d'arpegis i escales, que sembla que surten d'un edifici vell de dues plantes que ha aparegut just on hi havia la cafeteria. Hi ha un parell de rètols que indiquen "Orfeó Nova Tàrrega" i, més desgastat, "Patronat Sant Jordi".
Surts cap al Pati a la recerca de complicitats però ni tan sols t'hi trobes una plaça. El Pati és un passeig de terra dividit per arbres en tres sectors, el dels rics, el de la classe mitjana i el dels pobres, i no hi ha lluminàries de cap tipus. Hi ha una bàscula que pesa un carro ple d'alfals just a l'indret del quiosc actual. Gires cua. Sota els peus el carrer és un camí de terra, pedres i clots, i abans d'entrar de nou cap al jardí de l'Ateneu, mires allà al fons, passat el Reguer. Ufà i solitari, rau l'om de la Plana, no hi ha cases ni edificis. Somrius.
Des del jardí, descobreixes que el teatre s'ha convertit en un casalot de pedra, gros i desordenat, que sembla tancat i barrat. Entre el brancam dels arbres, al fons, hi veus els horts del carrer Comabruna, preciosos i ben regats per la sèquia que hi passa. Però res més. Cap més edifici, ni tan sols les escoles, el Jacint Verdaguer.
Tornes a seure allà on eres. Són quarts de deu del vespre i s'ha fet fosc. Mentre escoltes les veus de l'Orfeó, passa vora teu un home d'aspecte jove ben vestit amb armilla, corbatí i boina, que s'esmuny cap a l'interior de l'edifici. És Samuel Perea i Reixach. Darrere seu, a pas més relaxat, el segueix Francesc Segarra Vives. Abans no toquin les deu, hauran arribat des d'indrets diversos i en harmoniosa cadència un bon grapat d'homes que, amb ànim entusiasta i inquiet, venen a constituir legalment el primer Consell Central d'una nova entitat que ja fa mesos que es gesta: l'Ateneu de Tàrrega. Som a 8 de setembre de 1919.